Analitzar el pacient sota aquesta perspectiva comporta tenir una visió biopsicosocial d’aquest, és a dir, entendre que el tot no pot ésser explicat per la suma de les parts per si soles i que la clínica que el pacient ens presenta, és la història de les seves disfuncions, dels intents del cos per adaptar-se a elles i també de l’entorn i de com viu el pacient la seva situació. Tot això implica estudiar la persona d’una manera interrelacionada i no únicament per sistemes. Això converteix l’observació i l’exploració clínica en un procés complex en el que l’osteòpata empra molt de temps. La salut del pacient es mantindrà a través del canvi i aquest canvi implicarà al conjunt, més enllà del sistema que es vegi afectat en aquell moment o el que ens manifesta els símptomes.

En totes les definicions sobre l’osteopatia apareix l’axioma també formulat per el Dr. Still “L’estructura governa la funció” com a pedra angular d’aquest abordatge assistencial. Aquest axioma ens explica la importància de la relació anatomo-fisiològica en aquells teixits humans que necessiten estructurar-se d’una manera determinada per desenvolupar la seva funció amb èxit. L’estudi de l’anatomia i les seves relacions és fonamental per a l’osteòpata i esdevé especialment rellevant quan es fa sota la perspectiva de la funcionalitat d’aquell teixit, sistema o estructura corporal. Sota aquest prisma, l’osteòpata explora i tracta manualment l’anatomia del pacient, buscant una millor relació amb aquelles estructures i teixits que permetran restaurar la funcionalitat perduda i així, la millora dels símptomes.  Un dels principals objectius d’aconseguir aquesta bona relació anatòmica consisteix en “proveir de mobilitat” aquestes estructures, especialment quan es treballa sobre articulacions, sutures, òrgans, aponeurosis i teixits de sosteniment.

No obstant, la integritat anatòmica i la funció fisiològica necessita enormement una xarxa de subministrament metabòlic, vascular, neurològic i immunològic i endocrí per al seu òptim rendiment homeostàtic. Vet aquí un altre dels pilars fonamentals sobre els que es recolza l’abordatge osteopàtic. Sigui quina sigui la interferència que impedeixi a aquests elements dotar els teixits de la seva funcionalitat ocasionarà a l’organisme la necessitat d’adaptar-se en busca d’un nou equilibri.

Així que l’abordatge osteopàtic al pacient, combina la recerca de les relacions biomecàniques correctes entre estructures i sistemes corporals, juntament amb l’optimització de l’aportació vascular i neurològic a aquestes. En moltes ocasions, aquests dos objectius convergeixen, quan són les disfuncions biomecàniques causa implicada en la interferència en el flux fluídic o neurològic. Una vegada més, l’exploració i el tractament d’aquestes disfuncions, ha d’abordar el conjunt de l’organisme a partir de la interpretació que es faci de la història clínica i dels signes i símptomes que el pacient presenta.

L’osteopatia és una terapèutica poc intervencionista en el sentit que no es busca la “curació” al mal que pateix el pacient sinó que ajuda al propi organisme a que desenvolupi el seu potencial inherent de restauració de salut. Per a tot això, i tal com s’ha descrit anteriorment, els teixits precisen una funcionalitat concreta que no sempre és possible restaurar via manual. Com qualsevol medicina, l’osteopatia té limitacions i encara que a vegades se li atorga unes capacitats gairebé infinites, és important saber quines són les indicacions, quines les contraindicacions i quan té més èxit el tractament amb la suma de l’acció d’altres professionals.

Des d’un punt de vista purista, el tractament s’ha de focalitzar allà, tractar de resoldre les esmentades disfuncions i amb això, esperar la resolució de les adaptacions i compensacions que han provocat la fatiga del sistema i l’aparició de la clínica. No obstant, existeixen vàries situacions en les que el clàssic “Find it, fix it and leave it alone” no és aplicable o no ho és suficient. Sovint, l’origen del patró del pacient es troba en una lesió irreparable del teixit tal com una cirurgia, una alteració congènita o un procés degeneratiu avançat. En altres ocasions, el pacient porta tant de temps amb un patró adaptatiu concret que les pròpies adaptacions (en principi irreversibles) són disfuncions en elles mateixes que creen clínica i noves alteracions. En aquests casos, l’objectiu de l’osteòpata varia lleugerament encara que manté intactes els principis terapèutics. En aquests casos, quan la resolució de la lesió primària és inassolible, l’osteòpata treballa sobre aquells components de l’organisme que permetran al pacient adaptar-se el millor possible al seu problema. Persegueix potenciar la capacitat d’adaptar-se i compensar adequadament la seva/les seves lesió/ons.

En la meva opinió, el motiu per el qual l’osteopatia resulta difícil de definir resideix en un fet que és a la vegada la seva gran virtut i el seu gran enemic. L’osteopatia és una medicina sobre la qual s’aplica una filosofia terapèutica. Aquesta filosofia es basa en els principis formulats per A.T. Still però permet una interpretació subjectiva a cada osteòpata en funció del seu abordatge, i una visió del pacient. Això vol dir que hi ha tanta osteopatia com osteòpates. Considerem  a cada pacient un subjecte únic, amb una història única i en un moment concret del seu procés. La medicina osteopàtica, malgrat tenir unes línies generals d’actuació definides, no posseeix protocols d’actuació i cada tractament és únic i irrepetible encara que dos pacients presentin la mateixa clínica. Segons el meu parer, aquesta visió de “l’acte terapèutic”, aquesta personalització del tractament, contribueix enormement a l’èxit de l’abordatge osteopàtic ja que, ni totes les persones són iguals, ni es veuen afectades de la mateixa manera davant les disfuncions que pateixen. Per altra banda, aquesta impossibilitat d’objectivar i protocol·litzar la nostra terapèutica, provoca una varietat extrema d’abordatges que no només dificulta la definició d’allò que fem, sinó que a més, sovint genera desconfiança entre altres professionals sanitaris i pacients que veuen grans diferències entre osteòpates.

L’Osteopatia és una terapèutica que requereix temps amb el pacient, temps per comprendre els “secrets” que amaga el seu motiu de consulta i temps per establir un diàleg palpatori amb els teixits. És una medicina jove, amb un futur prometedor, però que té grans reptes encara. El repte de buscar l’equilibri entre la gran diversitat d’abordatges, el repte d’unir el col·lectiu sota uns estàndards de qualitat acadèmica i professional d’alt nivell, el repte d’apropa-nos al mètode científic sense perdre l’essència dels principis osteopàtics, el repte de transmetre els preceptes dels clàssics però amb la valentia de qüestionar-los contínuament, el repte d’escriure, el repte d’allunyar-nos de “l’obscurantisme” terapèutic, el repte de donar a conèixer als pacients i als professionals sanitaris allò que fem, el repte de regular la professió i sobretot, de fer-ho com a professió sanitària de primera intenció.